Àvia, mare i filla
M’has donat la vida, filla.
He donat la vida, mare.
I no deixarem de donar-la,
seguint per tots els camins,
mantenint l’esforç del dia a dia.
I la lluita continua,
per donar les eines necessàries,
per fer de la teva vida,
una autonomia,
una fortalesa,
una autosuficiència,
una supervivència.
Tot un cau d’estimes
que somia i que sent,
sense mals pensaments,
amb alegria i optimisme.
Sempre seré al teu costat,
vida meva,
T’equivoquis
o caiguis a terra.
Sempre tindràs la meva mà,
angeleta,
per recolzar-te
o ajudar-te a pujar.
Perquè vull que arribis ben alt,
allà, a dalt de la muntanya,
on el cargol ja treu les banyes,
amb la naturalitat i la sincerat anhelades.
Aire pur i transparent.
Amor còmplice i ardent.
I jo et miraré des de baix,
perquè, per a mi, tu ho ets tot,
perquè encara que hi hagi dos mons,
tu ets el meu únic món,
perquè encara que hi hagi patiment arreu,
tu ets el meu patiment,
perquè encara que hi hagi insensibilitat humana,
estimarem la nostra unió umbilical i ufana.
I ens deixarem salvar per la dignitat d’alguns
i la revolució d’altres.
Amb tu, tot el demés està de més.
Àvia, mare, filla.
Tres generacions de vida
Tres generacions d’estima.
Carolina Ibac